Alternatives al control dels lloguers

El control dels lloguers com a mesura de política econòmica ha estat utilitzat a nombrosos països europeus després de la Segona Guer­ra Mundial, no tan sols amb objectius propis de la política d’habitatge, sinó i sobretot per a la consecució d’objec­tius més generals com la millor distribució de la renda, l’esta­bilitat dels preus i la millora del consum privat d’altres béns. Encara que la instrumentalit­zació concreta dels sistemes de control dels lloguers ha va­riat d’un país a l’altre, els seus efectes han estat similars: re­ducció de l’oferta d’habi­tatge per llogar, absència d’obres de conservació i millora, ineficiència en la distribució de la renda i re­ducció de la mobilitat de les famílies en el mercat residencial i de treball.

Per aquests motius, la dis­conformitat en el control de lloguers com a mesura de política d’ha­bitatge no ve motivada per l’objectiu, sinó per les seves conseqüències. Els seus efectes negatius varen portar la majo­ria de països, als anys seixanta, a eliminar gradualment els controls sobre els lloguers i a deixar funcionar els mercats, alhora que s’establien tant mesures de subsidiació per a les famílies els ingressos de les quals no els permetien pagar una renda de mercat com d’incentius per a la construcció d’habi­tatge nou de lloguer moderat, públic i privat.

Aquestes alternatives a la interven­ció pública s’han demostrat eficaces per atendre les necessitats d’allotjament de les famílies amb ingressos baixos i/o en situacions de precarietat.

A casa nostra, el control dels lloguers va ser més estricte i va durar més que als països europeus, la qual cosa va com­portar una autèntica congelació de preus, contractes indefinits i subrogacions fins a dues generacions. No va ser fins a 1985 que va començar un procés de liberalit­zació que va culminar amb la Llei d’Arren­daments Urbans de 1994. Si bé el mer­cat de lloguer s’ha anat normalitzant, les conseqüències del control del lloguer han estat la reducció del parc d’habitatges de lloguer a la ciutat de Barcelona de les 300.000 unitats de 1960 a les 200.000 de 2011, una majoria aclaparadora de l’habi­tatge en propietat i un parc de lloguer vell i mal mantingut.

Font: Revista Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona – Desembre 2016

Leave a Reply