El control dels lloguers com a mesura de política econòmica ha estat utilitzat a nombrosos països europeus després de la Segona Guerra Mundial, no tan sols amb objectius propis de la política d’habitatge, sinó i sobretot per a la consecució d’objectius més generals com la millor distribució de la renda, l’estabilitat dels preus i la millora del consum privat d’altres béns. Encara que la instrumentalització concreta dels sistemes de control dels lloguers ha variat d’un país a l’altre, els seus efectes han estat similars: reducció de l’oferta d’habitatge per llogar, absència d’obres de conservació i millora, ineficiència en la distribució de la renda i reducció de la mobilitat de les famílies en el mercat residencial i de treball.
Per aquests motius, la disconformitat en el control de lloguers com a mesura de política d’habitatge no ve motivada per l’objectiu, sinó per les seves conseqüències. Els seus efectes negatius varen portar la majoria de països, als anys seixanta, a eliminar gradualment els controls sobre els lloguers i a deixar funcionar els mercats, alhora que s’establien tant mesures de subsidiació per a les famílies els ingressos de les quals no els permetien pagar una renda de mercat com d’incentius per a la construcció d’habitatge nou de lloguer moderat, públic i privat.
Aquestes alternatives a la intervenció pública s’han demostrat eficaces per atendre les necessitats d’allotjament de les famílies amb ingressos baixos i/o en situacions de precarietat.
A casa nostra, el control dels lloguers va ser més estricte i va durar més que als països europeus, la qual cosa va comportar una autèntica congelació de preus, contractes indefinits i subrogacions fins a dues generacions. No va ser fins a 1985 que va començar un procés de liberalització que va culminar amb la Llei d’Arrendaments Urbans de 1994. Si bé el mercat de lloguer s’ha anat normalitzant, les conseqüències del control del lloguer han estat la reducció del parc d’habitatges de lloguer a la ciutat de Barcelona de les 300.000 unitats de 1960 a les 200.000 de 2011, una majoria aclaparadora de l’habitatge en propietat i un parc de lloguer vell i mal mantingut.
Font: Revista Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona – Desembre 2016
