El TC declara que la Llei 5/2018 en relació amb la recuperació d’habitatge ocupat il·legalment, no vulnera el dret a la inviolabilitat del domicili ni a un habitatge digne

El Tribunal Constitucional desestima el recurs d’inconstitucionalitat promogut per més de 50 diputats en el Congrés dels Diputats, contra la Llei 5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, en relació amb l’ocupació d’habitatges il·legals.

Aquests consideraven que la llei vulnerava, entre altres, del dret a la inviolabilitat del domicili i el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, perquè feien possible executar un desallotjament forçós de l’habitatge sense alternativa habitacional i sense permetre als òrgans judicials valorar les concretes circumstàncies concurrents en cada cas.


La sentència (recurs d’inconstitucionalitat núm. 4703-2018),
https://www.boe.es/boe/dias/2019/03/26/pdfs/BOE-A-2019-4447.pdf , indica que:


La decisió judicial de procedir al desallotjament dels ocupants que pot adoptar-se en el procés sumari per a la recuperació de la possessió de l’habitatge instituït per la Llei 5/2018 no constitueix una violació del dret a la inviolabilitat del domicili garantit.

El jutge és l’autoritat competent per a ordenar i reconduir situacions contràries a la norma substantiva i la seva adequació a ella, sense que puguin oposar-se-li circumstàncies de fet encaminades a fer possible la permanència i consolidació d’una situació il·lícita, com és l’ocupació il·legal d’un habitatge.

La resolució judicial que ordeni el desallotjament dels ocupants il·legals de l’habitatge s’ha de comunicar per l’òrgan judicial als serveis públics competents en matèria de política social, perquè en el termini de set dies puguin adoptar les mesures de protecció que fossin procedents, amb vista a la situació de vulnerabilitat en què poguessin quedar els afectats pel llançament, sempre que aquests haguessin manifestat el seu consentiment.

La resolució del Constitucional considera que tampoc es vulnera el dret a un habitatge digne i adequat perquè l’art. 47 CE no garanteix un dret fonamental, sinó que enuncia un principi rector de la política social i econòmica. I quant a la prohibició de desallotjaments forçosos a la qual es refereixen els instruments de Nacions Unides, disposa que la mateixa no és aplicable als desallotjaments efectuats legalment i de manera compatible amb les normes internacionals de Drets Humans, en particular les referides al dret a un procés amb les degudes garanties.

Finalment declara que el mandat als Estats de promoure l’accés dels ciutadans a un habitatge digne i adequat no és incompatible amb l’establiment pel legislador de procediments judicials per a dirimir les controvèrsies que puguin suscitar-se sobre el millor dret en relació amb la titularitat i possessió sobre els béns immobles, amb el consegüent dret de qui hagués obtingut una resolució judicial a favor seu que decreti el desallotjament de l’ocupant a instar l’execució d’aquesta resolució

La sentència conclou afirmant que la Llei 5/2018, àdhuc sent una norma processal, no és aliena a la preocupació del legislador per fer front a les situacions d’especial vulnerabilitat social que puguin produir-se com a conseqüència del desallotjament d’habitatges judicialment decretat. A més, el legislador disposa d’un ampli marge d’apreciació per a adoptar disposicions en matèria social i econòmica.